SORTIDA A MONTSERRAT

El passat 9 i 10 de febrer vam anar amb el grup de joves de Bastoners de Terrassa a Montserrat. Vam fer la pujada a peu on, a part de seguir unes dones que no anaven pel camí correcte, vam fer un bon anunci de sabates. Quan vam arribar a dalt de tot, els monitors i monitores ens van explicar el que faríem i on dormiríem. Abans d’anar cap a l’alberg, l’Oriol C. es va treure una pedra gegant de la motxilla que, sense saber-ho, l’havia estat carregant tot el viatge perquè l’Oriol S. li va col·locar a mig camí! Ens vam instal·lar a la nostra habitació de l’alberg i vam baixar a dinar a la plaça de davant del monestir. Després de dinar vam anar al sol, feia molt fred! Les normes de la plaça de davant del monestir eren molt estrictes, i no s’hi podia fer gairebé res. No només ens van renyar perquè estàvem jugant amb el dapo, sinó també per menjar, fer el pi pont, fer veure que érem estrangers, etc. El que faria la gent normal. Així que finalment ens vam dedicar a fer la fotosíntesis. Vam estar una estona descansant del viatge alguns dormint i alguns altres mirant sèries (sí, vam anar a Montserrat a veure Merlí es veu) i després vam anar a fer una activitat i a berenar a un mini descampat. Allà vam estar jugant al joc de la bandera fins que es va fer de nit, vam estar mirant les estrelles i després vam anar a sopar. 

Vam fer l’activitat de nit dins de l’alberg, amb unes cartes molt boniques, les quals ens feien fer coses relacionades amb les emocions. Era una activitat calmada però ens ho vam passar molt bé. Hi havia un altre grup al menjador jugant i estaven fent un joc de picar amb les mans a les cames i no ens deixaven parlar pel soroll; se’ns va fer tan difícil entendre’ns que vam haver de baixar al passadís de les habitacions. Allà no podíem fer gaire soroll, cosa que sempre se’ns fa difícil als joves. Total, ningú ens deixava fer el joc. Després vam pactar amb els molts honorables monitors una hora d’anar a dormir i els que volíem ens vam quedar al menjador xerrant i rient. A l’hora d’anar a dormir, vam ser ben obedients i vam anar a l’habitació en silenci i sense despertar ningú (o això creiem, jajaja salu2).

L’endemà al matí se’ns va fer molt difícil despertar-nos (havia sigut un dia llarg, tot s’ha de dir) però gràcies als rituals estranys del Marc, que recordaven l’inici de la pel·lícula del Rey León, vam començar bé el dia. Després d’això, alguns vam anar a parar taula per esmorzar i els altres van tornar a l’habitació. Ja esmorzats, vam practicar alguns balls al menjador, esperem que no haguéssim molestat a l’altre grup de l’alberg! Vam baixar a vestir-nos per l’actuació a la plaça i, com que quedava encara una mica d’estona per ballar, vam fer el joc de la mitja taronja i després vam entrar a l’església a veure com cantaven els escolanets. Ens va costar molt entrar i, total, a dins no vèiem res, però cantaven molt bé! Vam escoltar dues cançons, el Virolai i Rosa d’abril (o és la mateixa? bé, ningú es va enterar gaire). Finalment, es va fer l’hora d’actuar i vam anar a la placeta de fora. Al començar a ballar no hi havia gaire gent, però cada vegada n’apareixia més i més i tothom ens animava. Ens ho vam passar genial! Va venir la Maria M. (nova balladora i monitora d’enguany) i va fer alguns balls amb nosaltres i, a l’acabar, una noia ens va demanar si ens podíem fer una foto!! Ens va sorprendre però també ens va alegrar molt. No arribarem mai a tenir aquesta foto, però ella sí i segur que hi sortim guapíssims i guapíssimes. (Aportació dels monis: sí que la tenim, us l’adjuntem). D’aquí a ser famoses hi ha només un petit pas! Estàvem tots molt cansats i vam decidir tornar a l’habitació una estona abans de dinar. Vam menjar uns macarrons boníssims amb tomàquet i algun trosset de frankfurt i això ens va donar totes les forces que necessitàvem per a tornar a baixar la muntanya. Quan ja estàvem tots ben preparats fora l’alberg, a l’Oriol S. no li cabia res més a la motxilla i el Marc i la Paula es van haver de dedicar a plegar els mitjons i calçotets usats de l’Oriol, així que al final vam acabar sortint mitja hora més tard del que havíem de sortir. Tot i això, amb la música que portàvem baixant, que era més repetitiva que el Virolet, vam anar tan ràpids i motivats que vam arribar en una hora només! Quan esperàvem a que vingués el Quico S. per a baixar alguns de nosaltres, vam demanar a una família que passava per allà si ens podia fer una foto; aquests ens van contestar en anglès així que ens vam comunicar amb ells en el mateix idioma. Però ens van confessar que era tot una broma i eren catalans! Tots ens vam sorprendre molt i vam riure quan van començar a passar amb el cotxe derrapant unes quantes vegades (al final ens vam espantar una mica). Vist en perspectiva, se’ls en va anar l’olla però bé, vius que estem. Abans de marxar i separar-nos, vam fer una súper abraçada conjunta saltant i cadascú va anar amb el cotxe que li tocava fins l’institut Montserrat Roig.

Joves i Monis de la Caravana Artística

CARAVANA ARTÍSTICA